Setmana del 7 al 13 de Maig

Hem començat la sessió d’aquesta setmana explicant el que entenem per avaluar. Després d’escriure breument el que cadascú considerava i posar-ho en comú, ens hem adonat que el nostre pas pel sistema educatiu havia fet que vincularem avaluar a fer un examen i obtindre uns resultats. No obstant això, hui hem aprés que es pot avaluar d’altres maneres. 

En primer lloc, és important saber que avaluar és analitzar una realitat per a valorar els aspectes positius o negatius. Aplicat a l’educació seria mesurar l’adquisició d’un aprenentatge. Açò és pot fer de diverses maneres, alguns exemples són:

- Mitjançant l’observació directa del treball de cada alumne i l’anotació dels progressos en rúbriques o diaris d’aula

- Amb treballs o exposicions orals

- Valorant l’actitud i la participació

- Fent fitxes o exàmens (sempre que aquestos siguen una ferramenta més en l’avaluació i no determinants per a establir una nota). 

El tema dels exàmens és un aspecte prou complicat ja que el sistema educatiu en general està muntat per a aprendre uns coneixements que després seran aplicats a l’examen sense importar si realment l’alumnat ha aprés alguna cosa. Per aquest motiu i per tal de canviar esta realitat, jo pense que trencar amb esta rutina i convertir les aules en espais d’aprenentatge reial per a la vida està en les nostres mans.  

La classe del dimecres ha estat enfocada a tractar la pedagogia de Freinet. Aquest francés va proposar un model d’escola popular on l’aprenentatge dels xiquets partia dels seus interessos. Pense que és un tema molt interessant ja que aquest moviment recull els aspectes que hem estat tractant al llarg del curs, tals com la possibilitat de treballar sense llibres de text o de construir una escola que lluita per canviar la societat que li rodeja. 

L’esquema que s’ha fet servir per a tractar el tema ha sigut: una visualització d’un documental que presenta els principis d’aquesta pedagogia i el paper que es duu a terme des dels Moviments de Renovació Pedagògica, el posterior comentari en xicotets grups i la posada en comú a nivell de classe per a compartir les opinions i reflexions de cadascú.

Tot i que no he pogut anar a aquesta classe, sí que vaig veure el començament del vídeo que ficaren en la sessió anterior. A més a més, conec la proposta freinetiana degut a que vaig anar a la xarrada Una escola sense llibre de text on l’expositora ens va estar parlant de les diverses tècniques (com l’assemblea, l’estudi del medi, els dossiers o la correspondència, les quals no comente perquè les vaig explicar en una entrada anterior) que es duien a terme a l’aula per a fer possible esta metodologia. Baix el meu punt de vista, considere que aquesta és una alternativa molt interessant ja que planteja un model d’escola diferent al que està establit. A més dels nombrosos avantatges que presenta, suposa una tornada als orígens pels que van nàixer les escoles: no com a facilitadores d’un certificat acadèmic i burocràtic, sinó com a vertaders espais de vida on els xiquets i xiquetes creixen com a persones.

Setmana del 30 d’Abril al 6 de Maig

Al llarg de la primera sessió d’aquesta setmana unes companyes han exposat el tema sobre el que havien investigat: La convivència i el tractament de conflictes. Personalment, considere que és un tema molt interessant ja que està present en totes les aules quasi de manera quotidiana. Moltes vegades, els mestres no saben com actuar front a conflictes que, encara que no es consideren massa important, influixen negativament en l’ambient de l’aula. Per aquesta raó, i amb l’objectiu d’afavorir bones relacions entre alumnat basades en el respecte i la cooperació, és imprescindible que els docents sàpiguen com intervindre per a abordar estos problemes. Encara que, per desgràcia no he pogut estar present en l’exposició ja que estava en el metge, les companyes m’han contat que ha estat molt interessant. Han explicat estratègies útils com les 3R: Ressentiment, Requeriment i Reconeixement. També han donat importància al paper del mestre per a fomentar el diàleg mitjançant les sessions de tutories, espais on els xiquets i les xiquetes poden fàcilment expressar les seues sensacions i inquietuds, i la figura del mediador com el que ajuda en la resolució de conflictes.

 El dimecres els ha tocat exposar a un altre grup que havien triat el tema de l’aplicació de les TIC a l’aula. Aquest tema també ho considere de gran importància ja que l’escola ha d’adaptar-se a les noves necessitats que presenta la societat. A més a més, si partim de que l’escola ha de proporcionar un aprenentatge per a la vida, que millor manera que aprendre a utilitzar estes valuoses ferramentes que ens obrin nombroses possibilitats. És per aquest motiu que cada vegada és més forta la influència que les noves tecnologies tenen en l’escola. Però tal com comentaven les companyes, aquesta no és una tasca fàcil ja que necessita:

-  La formació del professorat, el qual de vegades es troba reticent als canvis

-  La inversió de recursos, que com ja sabem hui dia es tendix al fer el contrari

-  La implicació de l’alumnat

Entre els principals aspectes positius que permeten les TIC, destaquen la gran quantitat de recursos que oferixen (audiovisuals, interactius, actualitzats) o l’augment de la motivació de l’alumnat que ho troba com a ferramenta divertida.

Les companyes també ens han mostrat alguns dels programes que poden ser emprats amb finalitats educatives. Per exemple: twitter, edmodo, Google Docs (que tant hem fet servir durant este curs) o piratepadnet, els blocs (que també hem utilitzat per a compartir reflexions), moodle...

L’aplicació de les noves tecnologies a l’aprenentatge pot ser molt positiva sempre que açò no implique un canvi de les ferramentes i un manteniment de la metodologia tradicional. Per a il·lustrar aquesta realitat, les companyes ens han posat un vídeo d’una classe amb una seqüència didàctica tradicional on l’aprenentatge es basa en la repetició dels coneixements. De sobte arriba el director i diu que van a introduir les TIC. A continuació, apareix de nou la mateixa mestra i els mateixos xiquets fent la mateixa lliçó encara que amb un projector i un ordinador per a cadascú. Este exemple m’ha paregut molt interessant perquè m’ha fet adonar-me’n que no n’hi ha prou amb adaptar les aules i els materials si açò no s’acompanya d’un canvi pedagògic.

Per últim, hem passat a debatre algunes qüestions relacionades amb el tema. Concretament hem parlat de que adquirir-les suposa una elevada despesa econòmica a la qual se li afegix el manteniment i renovació de les mateixes. Aquesta poc ser un important obstacle a l’hora de adaptar les nostres aules. No obstant això, hem arribat a la conclusió de que la inversió que els pares fan anualment al comprar els llibres de text és més o menys equivalent al que costaria comprar un ordinador, el qual a més pot ser utilitzat durant més temps i per a més coses. 

Una classe sense llibre de text

Hui he anat a la xarrada de “Una classe sense llibre de text” que ha donat una mestra jubilada, Roser, la qual va posar en pràctica durant la seua vida de docent els principis de la pedagogia de Freinet. Al llarg de la conferència, la dona ens ha exposat aquesta proposta interessant de la qual hem estat parlant a classe en l’últim tema.

El que més m’ha cridat l’atenció des del principi és la manera com havia preparat la seua intervenció: en lloc de limitar-se a parlar i exposar el tema, la dinàmica ha consistit en compartir en xicotets grups de treball les nostres experiències a partir del material que ella ens aportava, que eren documents antics dels anys 80 elaborats pels alumnes i on es podia observar el seu treball diari. Un altre aspecte que m’ha paregut interessant ha sigut que ens demanava la nostra opinió per a tot i que preníem les decisions per votació. D’aquesta manera, pretenia plasmar una xicoteta idea de la metodologia que proposava per a dur a la pràctica docent.

            En primer lloc ens ha parlat de l’assemblea de classe. Esta reunió es fa els dilluns de totes les setmanes a primera hora i té la funció d’establir la democràcia a l’aula, ja que no es pot treballar sense consens. En ella, es tracten els problemes de classe i s’escolta les crítiques, les propostes i les felicitacions de cadascun dels xiquets. El secretari pren nota dels acords que s’han dut a terme per votació i de les solucions que s’han decidit prendre per a cada problema. Així és com les normes de la classe són elaborades per ells mateixos. Entre les nombroses millores que s’aconseguixen amb aquestes sessions destaca la consolidació de bones relacions basades en el respecte als demés i la valoració de les crítiques constructives que es fan entre els iguals. Així mateix, també s’observen millores en la capacitat de raonament, argumentació i expressió oral de l’alumnat. Tot açò ho hem vist plasmat en les actes i les regles de classe redactades pels xiquets que ens ha mostrat Roser. Mentre estaven escoltant tot axò m’ha vingut al cap que sovint es parla de la necessitat de preparar l’alumnat per a convertir-se en futurs ciutadans d’una societat democràtica, doncs que millor manera que aquesta?   

            En un segon moment, hem passat a conéixer la forma d’aprendre mitjançant l’estudi del medi. Grosso modo, la metodologia seguida en aquest aspecte és prou pareguda a la seqüència didàctica per projectes en la qual es part d’una primera activitat de detecció d’idees prèvies per a permetre un aprenentatge significatiu en el que es construïx el coneixement a partir d’allò que ja se sap. Després es passa a l’observació i experimentació dels fenòmens que aprén l’alumnat (per exemple fent eixides, portant objectes a l’aula, tenint un contacte directe amb la natura...). Posteriorment, s’elabora un dossier en el que es recullen els sabers apresos. D’aquesta manera es treballa la llengua i s’amplia la informació amb la recerca en recursos complementaris com ara llibres, internet, museus, etc. Finalment, s’exposa el treball als companys. Esta dinàmica presenta molta avantatges com hem estudiat a classe: permet la realització d’activitats obertes, fomenta l’hàbit de treball grupal i part de la motivació intrínseca. A més a més, Roser ens ha explicat que a l’hora d’aprendre en aquestes etapes no és necessari adquirir un coneixement exhaustiu, sinó que és més important l’interés que l’alumnat experimenta cap a l’aprenentatge que realitza, ja que quan una cosa li apassiona i la gaudix fa que aprenga molt més. Clar que sovint fer tot això no és gens fàcil, i menys ara que

els problemes que ens trobem són prou diferents: la forta institucionalització, la negativa de certs sectors a acceptar noves maneres d’aprendre, els pares, la limitació espacial i temporal..

            Després, havíem que tractar la correspondència escolar però no ha pogut ser possible perquè se’ns a fet l’hora. Breument ens ha mostrat algunes de les cartes que els seus estudiants s’enviaven amb xiquets i xiquetes d’altres escoles, i fins i tot, d’altres països. Ens ha dit que aquest aspecte és també molt interessant perquè permet als xiquets relacionar-se i compartir il·lusions amb altres com ells.

            Per últim, ens ha animat a no tindre por per posar en pràctica aquestes noves formes d’entendre l’escola. Sempre trobarem contradiccions i obstacles, però ens ha encoratjat a no desanimar-nos. Ha afegit també que no es quedem  en meres paraules, que ens associem i ens informem al respecte i que creguem en que un canvi és possible i que està en les nostres mans triar quin model educatiu posem en pràctica, almenys en la nostra aula.

"...No podeu preparar els vostres alumnes perquè construïsquen demà el món dels seus somnis, si vosaltres ja no creieu en eixos somnis; no podeu preparar-los per a la vida, si no creieu en ella; no podríeu mostrar el camí, si vos heu assentat, cansats i descoratjats en l'encreuament dels camins"

FREINET

 

Setmana del 23 al 29 d’Abril

La classe d’aquesta setmana ha sigut una pràctica de les dinàmiques de grup que s’emmarca dins del tema que anem a començar. Aquesta activitat tenia l’objectiu de fer-nos viure, mitjançant l’experiència pròpia, els beneficis que es poden traure d’una sessió d’aquest tipus. Encara que des d’una perspectiva diferent, hem pogut experimentar per nosaltres mateixos com estes activitats, que són facilment aplicables a qualsevol aula d’infantil o primària, poden contribuir a la consolidació del grup afavorint els vincles d’amistat i companyerisme entre els membres. A més a més, amb açò també s’aconseguix crear un ambient distendit que facilita un entorn còmode per al desenvolupament de les relacions dins del grup. Totes estes dinàmiques poden ser dutes a terme en sessions de tutoria o simplement com a activitats motivadores abans de començar una classe. No obstant això, no s’ha oblidar que, encara que un grup funcione molt bé a nivell de relacions, no deu descuidar el foment d’un clima de treball que permitisca la bona realització de la tasca educativa. És a dir, que el mestre ha de ser el guía per a saber mediar i trobar un terme mitjà entre la diversió i el treball de classe, de forma que cap dels dos es deixen de banda.

En la meua opinió ha sigut una forma molt entretinguda de posar en pràctica allò que aprenem alhora que ens ha fet passar una bona estona junts coneixent-nos millor. Personalment, les dinàmiques que m’han paregut més divertides han sigut: la dels veïns perquè et feia estar en una tensió contínua sense perdre l’atenció del que estava passant, i la dels óssos que mataven els caçadors a base de cosquelles. Eixa en la qual un company deia una característica i aquells que la compartien s’alçaven a tocar-ho m’agradat perquè ens ha fet descobrir curiositats sobre els altres que no coneixem abans alhora que ens ha fet sentir-nos protagonistes a tots en algun moment.  

Com a ampliació, m’agradaria assenyalar que hi existixen diversos tipus de dinàmiques en funció de la finalitat que tinguen:

- Dinàmiques de presentació: presentar a tots els components del grup per a aprendre els seus noms, gustos, i altres dades que puguen resultar interesants sobre les persones que formen el grup el més ràpid possible.

- Dinàmiques de coneixement: aprofundir en el que hem aprés sobre els demés components del grup. Ens ajuda a conéixer millor als nostres companys.

- Dinàmiques d’afirmació: consolidar els coneixements que tenim de cada membre del grup com a persona única i els del grup complet com a unitat grupal.

- Dinàmiques de Distensió: augmentar la participació i la comunicació de cadascú dels membres del grup dins d’aquest i crear un major grau de confiança amb un mateix i amb la resta de companys.

- Dinàmiques de cooperació: ajudar als components del grup a treballar en equip, afavorint la colaboració de tots el seus membres i ensenyant-los a colaborar entre ells.

Encara que es poden fer diverses classificacions, aquesta engloba la major part de les dinàmiques que tenen la finalitat d’integrar els membres del grup. 

Eduquem o ensinistrem?

            De què depén? O, més ben dit, de qui depén? Sens dubte de cadascú de nosaltres. A cada mestre, quan li donen una classe de xiquets a càrrec seu, li entreguen la total llibertat per a fer amb ells els que vullga. Té dos anys (el temps que dura un cicle) per a decidir què ensenya, com ensenya i perquè ensenya. En aquesta etapa de la vida, els xiquets són com esponges, per això és fonamental allò que es transmet, no sols amb les paraules, sinó també amb la forma de comportar-se.

            La verdadera educació la proporcionen aquells que, amb la seua forma de donar classe, fan que els seus alumnes adquirixen experiències que contribuïsquen al seu desenvolupament personal. Un bon mestre respecta el procés d’aprenentatge de cada xiquet,  el considera com a protagonista i l’ensenya a trobar la bellesa de la vida i a gaudir de cada oportunitat que aquesta ens regala.

           

En contraposició, els que opten per ensinistrar el seu alumnat, de manera conscient o inconscientment, el que aconseguixen és crear una resposta automàtica als estímuls que aquestos reben. Ensinistrar suposa que els individus, de forma mecànica, aprenguen a comportar-se baix l’amenaça de rebre un castic o l’impuls de rebre una recompensa. D’aquesta forma, s’automatitzen les conductes mitjançant l’entrenament per a reaccionar d’una forma determinada front a cada situació. Estos docents haurien de ser conscients de que la seua actuació suposa una infravaloració de l’ésser humà, al qual se li apaga el seu desig d’expressar lliurement el que pensa rebaixant-lo a la condició d’animalet. A més a més, fomenta la individualitat i la competitivitat entre els xiquets, oblidant qualsevol intent de creativitat i originalitat. Aleshores, és açò el que volem?

El futur de la societat està en les nostres mans. Nosaltres, com educadors,  posseïm el poder de formar futurs ciutadans amb criteris o crear individus que sàpiguen moltes coses però que siguen incapaços de pensar per si mateixos. 

Setmana del 16 al 22 d’Abril

            Al llarg de la sessió d’aquesta setmana, hem acabat el tema del currículum i hem introduït el tema nou.

           

En la primera part de la classe, hem tancat el tema del currículum amb l’explicació del text d’Antoni Zabala i Laia Arnau sobre l’enfocament globalitzador i per competències. Hem parlat de nou dels avantatges que esta forma de treball presenta: s’adapta a les necessitats dels xiquets, compta amb la seua participació, proporciona un aprenentatge significatiu, afavorix el treball per grups... També hem vist com l’espai, el temps i els recursos s’organitzen d’altra manera: les sessions poden ser de més d’una hora, els espais variats i els materials procedir de diverses fonts. El conjunt de tot açò afavorix la motivació dels xiquets cap a l’aprenentatge. Aquest article ens ha servit per a repassar els conceptes bàsics tractats en el tema i assimilar-los alhora que permet enllaçar amb el tema següent que tractarà de com organitzar la vida a l’aula.

            Després, hem passat a introduir el tema 3, que tracta de la relació educativa i la vida a l’aula. Hem començat amb una definició del concepte de grup. Diversos autors han donat diferents explicacions, però tots coincidixen en que és un conjunt de persones que tenen algun objectiu o finalitat en comú i entre els quals hi existix una dinàmica interna de interdependència entre els membres. Entre les característiques que a aquestos se li’ls atribuix destaquen: la comunicació, interacció i cohesió dels components, les normes explícites (verbalitzades) i implícites (acceptades per tots encara que no declarades verbalment) establertes, etc.

Posteriorment hem analitzat com es fa l’estructura d’un sociograma de l’alumnat. Aquestos són duts a terme per alguns professors per a conéixer les relacions interpersonals dels xiquets i poder treballar la mediació a l’aula fomentant actituds de respecte i acceptació dels altres. No obstant això, hem ressaltat que aquesta tècnica té un inconvenient i és que pot etiquetar la concepció que el docent té de cada alumne condicionant el tractament que rebran.  

Una vegada acabada l’explicació dels grups, ens hem centrat en la classe com a grup per tal d’estudiar  els processos d’intercanvi que tenen lloc entre l’alumnat i entre estos i el professorat. Una sèrie de circunstàncies que condicionen la dinàmica del grup-classe són que posseix un líder institucional (el professor), que ha d’atendre’s a una normativa externa, i que l’alumnat està influït per una sèrie de circunstàncies diferents que l’afecten (situacions familiars i emocionals, maduració...).

Per últim, hem parlat de la importància de les tutories per a la resolució de conflictes que puguen aparéixer en l’aula i el tractament d’actituts cap als demés, entre altres coses. Hem discutit si és millorar verbalitzar els problemes que sorgixen per tractar de buscar una solució o si, en el cas de que puga ser enutjós per al xiquet, és millorar tracta-lo amb ell o ella a soles. Hi havia diverses opinions al respecte, però el que és clar és que, d’una manera o d’una altra, hem de fomentar un bon ambient a l’aula per a que es sentisquen còmodes per a treballar. Si nosaltres els mestres entenem l’escola com a espai de vida i que, per tant, és un lloc on els xiquets passen gran part del dia, tractarem de fer tot el possible per a fer que se sentixen a gust. L’única manera de poder fer això és valorant a cada alumne com a la persona que realment és i no com a un més al que hem d’avaluar. Esta és la clau per a que un bon mestre duga a terme com cal la seua funció. 

Setmana del 2 al 8 d’Abril

Al llarg d’aquesta setmana hem acabat el tema del currículum. En la primera sessió uns companys van fer una exposició del currículum ocult i en la segona vam tractar el currículum integrat i el treball per tòpics.

Durant la classe del dilluns un grup ens va explicar el que s’entén per currículum ocult. És tot allò que s’aprén sense determinar-lo, i també comprén les actituds i la forma com s’estructura la classe. Depén en gran mesura de la ideologia dominant, d’allò que està estés socialment i del que es considera normal. Este és el motiu pel qual moltes vegades es transmet inconscientment, ja que es considera com a valor socialment acceptat. La majoria de les vegades és negatiu o amaga una forma d’entendre el món darrere, ja que allò que es vol transmetre i que és positiu es manifesta explícitament.

Per a que el vérem exemplificat, els companys ens han fet veure una sèrie de vídeos i ens han llegit unes situacions hipotètiques amb l’objectiu de que trobarem les evidències de currículum ocult. Alguns d’ells eren el paper diferenciat dels hòmens i les dones, la competitivitat, l’autoritarisme, la individualitat…

Aquestes explicacions m’han ajudat a adonar-me’n de la importància d’anar amb molta cura de tot allò que faré a l’aula, ja que per insignificant que parega, transmet una forma d’entendre el món que, poc a poc, va calant en el subconscient dels xiquets de manera que ho assimilen com a normal. Està clar que és pràcticament impossible pretendre ser completament objectius però sí hem d’intentar ser-ho en la mesura del possible.

Durant la sessió del dimecres hem comentat els avantatges del currículum integrat. Aquest és una metodologia que consistix a tractar el currículum escolar de forma transversal sense fer una separació per matèries. D’aquesta manera s’aconseguix que els xiquets troben una continuïtat i una utilitat a allò que aprenen sense deixar de treballar cap aspecte de les assignatures corresponents al seu nivell. Compta amb l’avantatge de garantir una motivació dels alumnes per dos motius: en primer lloc, per la varietat de recursos que s’utilitzen de manera que es facilita la seua participació; i en segon lloc, perquè són ells els protagonistes del seu aprenentatge. A més a més, proporciona un aprenentatge significatiu ja que enllaça amb els coneixements previs dels xiquets i connecta amb la vida reial. També facilita el treball en grup i el tractament de coneixements actitudinals cap allò que s’aprén. Una bona forma de dur-lo a terme és mitjançant el treball per tòpics que permet que des d’un tema transversal s’engloben tots els aprenentatges.

Cap a aquesta metodologia, també hi existixen crítics que diuen que es deixen disciplines del coneixement per abordar, fet que fa que no es puga assolir totes les competències exigides. No obstant això, aquest problema es soluciona amb una bona planificació de les unitats amb una taula que estructure el que es farà en cada sessió, però sent conscients de que pot modificar-se segons el desenvolupament de cadascuna. És cert que suposa més treball per part dels mestres però a canvi garantix un altre tipus d’aprenentatge molt més valuós. A més, actualment tenim la sort de contar amb les noves tecnologies que ens han facilitat molt el treball en aquest aspecte oferint noves possibilitats. Un altre dilema que es proposa és si devem partir dels continguts o dels interessos de l’alumnat. Ací entra en joc l’habilitat dels mestres per a “manipular” o enfocar els interessos dels xiquets cap als continguts del curs.

Com a conclusió, m’agradaria afegir que personalment pense que aquest tipus de pedagogia permet embellir realment la professió dels mestres ja que és així com l’aula es convertix en un espai d’aprenentatge per a la vida. D’aquesta manera es confirma eixa frase coneguda que diu: “La educación es más arte que ciencia”.