Setmana del 5 al 11 de Març

Esta setmana hem treballat dos dels textos inclosos als apunts. La dinàmica ha consistit en llegir-los i en parelles traure les idees principals del que ens havien assignat. Posteriorment, els hem posat en comú i hem fet una mena de debat sobre els temes que es plantejaven.

Igualtat

El primer text de Nieves Blanco, titulat “Saber para vivir”, feia especial èmfasi en l’arrelament de la cultura dominant en l’escola, de forma que s’entén esta com a una característica estàtica sense entendre el dinamisme pel qual ha d’adaptar-se a les exigències de la societat actual. En concret, Blanco critica la perduració de valors masclistes en el context escolar. Açò és conseqüència de la forma de pensar que tradicionalment ha estat instaurada en la societat per la qual es considerava el món de les dones subordinat al dels hòmens. Este és un fet que no garantix la igualtat entre els dos sexes i que, per tant, hem de tractar d’eliminar. Per altra banda, fa una diferenciació entre el coneixement, que s’obté mitjançant l’esforç individual; i el saber, que s’adquirix gràcies a l’experiència. Afegix que ambdós han de complementar-se i donar-se en la mesura correcta per a millorar el procés d’aprenentatge dels alumnes. La selecció dels continguts és també molt important ja que sobretot hem de ser conscients del Què s’ha d’ensenyar? per a que allò que aprenen siga útil i alhora enriquisca la seua experiència vital. Per últim, assenyala la necessitat d’educar per a la llibertat, de forma que s’ensenye a replantejar el perquè de les coses.

Democracia

Després hem passat a comentar el segon text: “El valor y el poder de la educación” de Jaume Carbonell. En ell, s’explica que els mestres hem de saber que per molt mal que estiga la situació, com ocorre ara precisament, mai hem de perdre l’esperança pel canvi i l’optimisme d’un futur millor. A més, es feia incidència en que ensenyar i educar han d’estar profundament vinculats, de manera que l’escola ha de fer ambdues funcions de forma conjunta. Entre moltes altres coses, el model d’escola actual deu formar ciutadans que siguen capaços de participar en una societat democràtica coneixent els seus drets i deures, així com les possibilitats de reflexió i d’acció.

Setmana del 13 al 19 de Febrer

            Aquesta setmana hem estat parlant sobre les funcions que té l’escola en la societat, així com el paper que a aquesta se li vol atribuir. Així, hem vist com les diverses opinions al respecte poden agrupar-se en tres enfocaments. Un primer entén que l’escola ha de ser transmissora de l’herència cultural, és a dir, vetlar per conservar l’ideologia i les tradicions dominants. En segon lloc, hi ha els que pensen que l’escola ha de propiciar el desenvolupament de l’individu en tots els seus àmbits. I, per últim, trobem els que defensen que l’escola ha de fomentar un esperit crític i contribuir a la reconstrucció de la societat.

Després d’acostar-se a les distintes perspectives des de les quals es pot entendre l’escola, m’he parat a pensar quina és amb la qual jo m’identifique més. La veritat és que jo, abans de vindre a aquesta facultat, no tenia una concepció de l’educació tal com l’entenc ara. Més que no tindre-la, el que em passava era que pensava que l’educació era simplement ensenyar els xiquets una sèrie de coneixements i valors per a saber enfrontar-se a la vida, o el que és el mateix, em quedava en el segon enfocament. No obstant això, estudiant aquesta i altres assignatures, m’ha impressionat veure que l’escola té poder més enllà de les seues quatre parets, i que, a més a més, pot contribuir a la transformació social. Un fet que jo fa uns dies considerava realment difícil, ja que pensava que poc es podia fer amb xiquets que encara no tenen la capacitat de comprendre el que els envolta  i que a penes poden pensar per sí mateixes, hui puc dir que és clarament visible en el que està ocorrent ara mateix. Com tots sabem, al llarg d’aquestos últims dies hi ha hagut nombroses revoltes estudiantils en contra de les retalles que s’estan fent en l’ensenyament i que posen en dubte les posibilitats de molts col·legis i instituts per a garantir la continuitat i el bon funcionament del centre. Amb aquest exemple, es veu clarament el resultat que ha tingut crear una visió crítica de la realitat social en tots eixos manifestants els quals, no fa molts anys, estigueren a l’escola i fóren educats per mestres com nosaltres que comprengueren la verdadera funció de l’escola.   

Setmana del 6 al 12 de Febrer

M’agradaria començar per comentar una notícia que em cridà l’atenció l‘altre  dia. Copie un fragment que ha sigut tret del diari El País del dia 7 de Febrer de 2012:  

L'OMBRA DEL 'RANKING' CAU SOBRE L'ESCOLA

La competició com a base per a millorar els resultats de les escoles. Esta és la direcció a la que apunten algunes propostes que ha començat a desgranar el nou ministre d'Educació, José Ignacio Wert. Se celebraran 'proves externes' a tots els alumnes de tots els centres. Els seus resultats serviran per a fixar les polítiques públiques, per a premiar als que tinguen millors resultats, tant centres com estudiants, i també per a orientar les decisions dels pares, perquè puguen triar centre segons els resultats de cada escola.

[...] No obstant això, estes idees també compten amb infatigables detractors que asseguren que lluny de millorar els resultats educatius com prometen, tenen efectes perversos que aprofundixen les bretxes educatives entre els sectors acomodats i els desfavorits. [...] A més, els sindicats denuncien que l'examen no pot ser objectiu ja que no inclou valoracions del context, ni té en compte els recursos dels centres ni la composició de l'alumnat.

Quan vaig llegir-lo, em va recordar a tot el que precisament hem estat tractant aquesta setmana a classe de Didàctica General. Darrere d’aquesta forma d’entendre l’escola s’amaguen una sèrie de pressions socials a les quals ha de fer front dia a dia. Aleshores, per a què serveix realment l’escola? Quina és la labor principal dels mestres? Trobem diverses contradiccions. Per una banda, hi ha els que creuen que l’escola ha de formar futurs individus capaços de respondre a les demandes del mercat laboral. Segons aquesta concepció, tal com es descriu a l’article, l’escola ha de ser simplement el lloc on es formen els alumnes per tal d’assolir la major quantitat de coneixements i habilitats possibles. Per altra banda, hi ha els que consideren que l’escola, a més de transmetre instrucció, és el medi on els xiquets comencen a ser crítics amb la societat en què viuen, aprenen a conviure, a compartir...

Justament l’altre dia a classe estudiaven aquest fenomen i arribàvem a la conclusió de que hi ha tres tipus de racionalitats, cadascuna de les quals es correspon amb una manera de ser mestre. En primer lloc trobem la racionalitat tècnica, la qual es preocupa només per obtindre els millors resultats aplicant una sèrie de mètodes objectius que incrementen les competències de l’alumnat. En segon lloc trobem la racionalitat pràctica, la qual entén l’escola com un lloc de convivència on els alumnes aprenen de l’experiència i la interacció amb els altres. Per últim, trobem la racionalitat política que entén l’escola com a reproductora de la injustícia social que ha de lluitar per transformar la societat.

Desgraciadament, tal com deixa veure la notícia del diari, la que predomina hui dia a l’escola es la perspectiva tècnica, que ha reduït totes les funcions de l’escola a la mera  competència entre els estudiants per aconseguir la màxima nota. Llavors jo em pregunte: com es pot mesurar tot allò que s’ensenya a les escoles i que no deixa constància en un paper mitjançant una nota? No és trist considerar els alumnes com a simples números? He de dir que a mi, personalment, m’ha sigut molt més útil en la vida tot allò que els mestres m’han ensenyat que no es trobava als llibres; i que he gaudit molt més amb eixes experiències úniques que han marcat el meu record i de les quals mai vaig deixar constància als exàmens.