M’agradaria
començar per comentar una notícia que em cridà l’atenció l‘altre dia. Copie un fragment que ha sigut tret del
diari El País del dia 7 de Febrer de 2012:
L'OMBRA DEL 'RANKING' CAU SOBRE L'ESCOLA
La competició com a base per a millorar els
resultats de les escoles. Esta és la direcció a la que apunten algunes
propostes que ha començat a desgranar el nou ministre d'Educació, José Ignacio
Wert. Se celebraran 'proves externes' a tots els alumnes de tots els centres.
Els seus resultats serviran per a fixar les polítiques públiques, per a premiar
als que tinguen millors resultats, tant centres com estudiants, i també per a
orientar les decisions dels pares, perquè puguen triar centre segons els
resultats de cada escola.
[...] No obstant això, estes idees també
compten amb infatigables detractors que asseguren que lluny de millorar els
resultats educatius com prometen, tenen efectes perversos que aprofundixen les
bretxes educatives entre els sectors acomodats i els desfavorits. [...] A més,
els sindicats denuncien que l'examen no pot ser objectiu ja que no inclou
valoracions del context, ni té en compte els recursos dels centres ni la
composició de l'alumnat.
Quan vaig llegir-lo, em va recordar a tot el
que precisament hem estat tractant aquesta setmana a classe de Didàctica General.
Darrere d’aquesta forma d’entendre l’escola s’amaguen una sèrie de pressions socials
a les quals ha de fer front dia a dia. Aleshores, per a què serveix realment l’escola?
Quina és la labor principal dels mestres? Trobem diverses contradiccions. Per
una banda, hi ha els que creuen que l’escola ha de formar futurs individus capaços
de respondre a les demandes del mercat laboral. Segons aquesta concepció, tal
com es descriu a l’article, l’escola ha de ser simplement el lloc on es formen
els alumnes per tal d’assolir la major quantitat de coneixements i habilitats
possibles. Per altra banda, hi ha els que consideren que l’escola, a més de
transmetre instrucció, és el medi on els xiquets comencen a ser crítics amb la
societat en què viuen, aprenen a conviure, a compartir...
Justament l’altre dia a classe estudiaven aquest
fenomen i arribàvem a la conclusió de que hi ha tres tipus de racionalitats,
cadascuna de les quals es correspon amb una manera de ser mestre. En primer
lloc trobem la racionalitat tècnica, la qual es preocupa només per obtindre els
millors resultats aplicant una sèrie de mètodes objectius que incrementen les
competències de l’alumnat. En segon lloc trobem la racionalitat pràctica, la
qual entén l’escola com un lloc de convivència on els alumnes aprenen de l’experiència
i la interacció amb els altres. Per últim, trobem la racionalitat política que
entén l’escola com a reproductora de la injustícia social que ha de lluitar per
transformar la societat.
Desgraciadament, tal com deixa veure la
notícia del diari, la que predomina hui dia a l’escola es la perspectiva tècnica,
que ha reduït totes les funcions de l’escola a la mera competència entre els estudiants per
aconseguir la màxima nota. Llavors jo em pregunte: com es pot mesurar tot allò
que s’ensenya a les escoles i que no deixa constància en un paper mitjançant
una nota? No és trist considerar els alumnes com a simples números? He de dir
que a mi, personalment, m’ha sigut molt més útil en la vida tot allò que els
mestres m’han ensenyat que no es trobava als llibres; i que he gaudit molt més amb
eixes experiències úniques que han marcat el meu record i de les quals mai vaig
deixar constància als exàmens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada